Després de la brillant etapa de la malacologia catalana als anys 1920 (Bofill, Haas, Aguilar-Amat) en els anys posteriors a la Guerra Civil es forgen diversos malacòlegs vinculats al museu de la categoria de Carles Altimira, Lluís Gasull o Miquel Bech. La hipòtesi a considerar és que l’influx de Francesc Español és el que realment cimenta la relació dels malacòlegs amb el centre.
A partir d’una cerca documental en l’arxiu bibliogràfic del museu s’ha detectat l’interès d’Español per la malacologia (com a recol·lector i com autor) alhora que s’observa com els malacòlegs de la referida època li reten homenatge (amb nous tàxons dedicats) i reconeixement explícit en els seus articles científics o autobiogràfics.
Publicacions histiogràfiques d’altres autors confirmen la influència destacada d’Español sobre els principals malacòlegs catalans de la postguerra i permeten insinuar els fils conductors que els unien a Español. Aquestes dades preliminars donen peu a perseverar en la hipòtesi inicial.