L’inici de l’any 2018 ens ha colpit amb la mort, dimarts dia 9 de gener de 2018, d’una persona nuclear per entendre l’evolució del Museu de Ciències Naturals de Barcelona en temps recents. Roser Nos va ser directora del Museu de Zoologia de Barcelona entre els anys 1978 i 1989, una etapa prèvia a la fusió dels centres municipals de ciències naturals: Museu de Zoologia, Museu de Geologia, Jardí Botànic, més la contribució de l’Institut Botànic de Barcelona per configurar l’actual  Museu de Ciències Naturals.

Anteriorment Roser Nos ja havia estat vinculada al mateix Museu de Zoologia on s’hi va incorporar com a becària l’any 1947. El director era Francesc Español, qui va confiar en Roser Nos la gestió de col·leccions i l’atenció al públic. De personalitat inquieta, Roser Nos va traslladar el seu focus d’acció professional al Zoo de Barcelona l’any 1961, en qualitat de conservadora tècnica.

A l’històric Zoo va desenvolupar tasca determinant, potser no prou reconeguda. El director era Antoni Jonch qui va ser el motor, l'impulsor, l'encantador de polítics i captador de recursos, que no és poca cosa, però a l’ombra Roser Nos generava propostes, associava el Zoo amb continguts científics i provocava vocacions investigadores. L'aviari i moltes altres grans idees activades al Zoo se li deuen a ella.

L’any 1981 retornà al Museu de Zoologia fins a la jubilació l’any 1989, ara en qualitat de directora i en substitució de Francesc Español, jubilat amb vocació de continuar encara amb la seva gran activitat científica. Els canvis en el país es van començar a traduir en les institucions de govern. Van ser anys de sacrifici personal per obrir nous camins de gestió i per descobrir nous sentits als equipaments culturals. Els llocs de treball públic pràcticament s’havien de reinventar sobre la marxa, gràcies a hores de dedicació i de formació sincopada. Democratitzar era un verb que es conjugava afortunadament més enllà de les eleccions i de les representacions polítiques. Els treballadors públics adquirien la càrrega de responsabilitat que suposa el servei públic.

Roser Nos va assumir aquesta responsabilitat de forma extrema, trencant inèrcies sense miraments en ocasions, però el moment s’ho valia. Ella va exercir de dona anticipada al seu temps, una dona compromesa amb els nous aires de canvis socials, vacil·lants al principi de la democràcia i per això sovint desconcertants.

L’Ajuntament de Barcelona va tornar a interessar-se pel Museu, fins el punt de destinar-hi una inversió milionària per ampliar les instal·lacions obrint un espai soterrani adossat al Castell dels Tres Dragons. Aquest buc insígnia de la influència de Roser Nos s’ha combinat en multitud de projectes divulgatius i en la formació de persones encomanades de valors comunitaris i d’exigència científica. No va destacar Roser Nos per una trajectòria pròpia de recerca, convençuda de que la seva millor herència quedaria en mans de persones que farien realitat els seus somnis d’investigació.

La dinàmica de ràpides mutacions viscuda en la transició va impedir que dos genis cantelluts com Francesc Español i Roser Nos congeniessin simultàniament. Els qui reconeixem els seus respectius valors estem en les millors condicions per contribuir a que la suma de les seves virtuts i no l’elecció entre elles sigui avui dia una gran font d’inspiració.

Roser Nos ostentarà sempre el número u com a membre de l’Associació d’Amics del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. 

Cristòfol Jordà, president de l’Associació d’Amics del Museu de Ciències naturals de Barcelona
Joan Carles Senar, vicepresident
Francesc Uribe, secretari